L'honor dels Centelles
Els editors se solen dir els uns als altres que el pitjor dels autors són els seus hereus. Alguna cosa d’això hi ha. Actualment, per exemple, l’obra de Rafael Alberti està pràcticament segrestada per la seva última esposa, que s’ha entestat a defensar l’obra del poeta fins a l’extrem de privar a les noves generacions de qualsevol reedició parcial del que Alberti va escriure. Potser no és elegant, però el dret l’assisteix.
Els negatius d’Agustí Centelles són, per endavant, positius. Perquè gràcies a la seva feina tots ens coneixem una mica més bé. A Centelles li va correspondre immortalitzar amb la seva càmera fotogràfica un temps en què la mort era més que present. Probablement sense ell i altres com ell avui no podríem parlar de memòria històrica ni fer-nos una idea com cal del que va significar l’abans, el durant i el després de la guerra civil. Podríem admetre que els verdaders autors d’aquelles imatges van ser en realitat els ciutadans, els presos, els soldats que hi apareixen. Però la història no es va fer perquè la fotografiessin. El fotògraf va conservar la seva obra i la va cedir, com tot, als seus fills. I els seus fills, en l’àmbit familiar, van saber de la importància del treball del seu pare. Ben mirat, aquest ja era un honor suficient. Un honor que no podia superar cap Creu de Sant Jordi d’aquestes que es van donar a Fèlix Millet.
L’apropiació de l’art per part de les pàtries és molt semblant a la lògica de les seleccions esportives nacionals. El que corre, el que s’entrena, el que pateix és l’atleta, però la pàtria hi és per convertir-lo en el pal d’una bandera. Això és el que ara –i només ara– està passant amb Centelles. Això és el que li va passar a Salvador Dalí, un català agonitzant que no va tenir cap inconvenient a cedir una gran part de la seva obra a l’Estat precisament perquè l’Estat era l’únic que podia negociar amb la fiscalitat dels seus beneficis. Es va dir llavors que Dalí havia traït la seva pàtria. ¿Que potser no era suficient traïció pagar a Hisenda amb la seva obra?
No ha passat res d’això amb els negatius de Centelles. Si en lloc de quedar-se’ls l’Estat espanyol, els negatius haguessin anat a parar per exemple al MOMA o al Guggenheim, avui estaríem en plena exaltació de la catalanitat. Però Centelles ha estat adquirit pel ministeri per ser exposat a Salamanca. I això dol. En aquests temps en què només prement un botó de la pantalla es poden veure totes les fotografies del món, que aquestes vagin a Salamanca es veu que és un greuge. Que el conseller deixi de parlar de traïció i que la ministra dipositi les fotos de Centelles en un núvol a l’abast de tothom. I que s’acabi el conflicte d’una vegada, perquè la catalanitat de Centelles no depèn del paper, sinó de la seva mirada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario